Art contemporani

-Quins et sembla que són els temes que tracta l'art contemporani?
L'art contemporani  intenta connectar-se amb el món a través de la utilització de les noves tecnologies, l'aparició de mitjans electrònics d'expressió, la incorporació de la dona en l'àmbit creatiu, l'acceptació de la diversitat (l'homosexualitat, etc.).

-Què creus tu que reivindica i explica aquest art?
Intenta connectar-se amb el món a través de la utilització de les noves tecnologies.

-Amb quines tècniques i materials?
Amb la fotografia, l'escultura, la instal·lació, l'objecte, la performance...



CHRISTIAN BOLTANSKI

La mort, la vida i la identitat són temes recurrents en la seva obra, que està marcada per una intencionalitat d'arxiu i memòria que va més enllà del que explícitament present. Boltanski recorre a materials fràgils (fotografies antigues, roba usada, objectes personals i quotidians usats, retalls de diaris, cartes, etc.) com a testimonis del breu de la vida."El que intento fer amb el meu treball és plantejar preguntes, parlar de coses filosòfiques, no per històries a través de paraules sinó per històries a través d'imatges visuals. 

Parlo de coses efectivament molt simples, comunes a tots. No parlo de coses complicades. El que intento fer és que la gent s'oblidi que és art i pensi que és vida. Per donar aquesta impressió de vida em serveixo de mitjans artificials, de l'art; no és la realitat, faig teatre; tracte que l'espectador en aquest moment oblidi que està en un museu. "





CAI GUO-QIANG

És un artista xinès contemporani i comissari museístic. Cai és un dels més coneguts i influents artistes contemporanis xinesos, després d'haver representat el seu país a la Biennal de Venècia el 1999 amb el seu projecte de Venice's Rent Collection Courtyard, una performance que artesans recreaven una famosa obra escultòrica de la propaganda realisme socialista.Alguns dels seus projectes són:


-Project to Extend the Great Wall of China by 10,000 Meters, Jiayuguan City, Xina (1993).
-The Earth Has Its Black Hole Too, Hiroshima, Japó (1994).
-Flying Dragon in the Heavens, Louisiana Museum of Modern Art, Humblebaek, Dinamarca (1997).

Nous suports artístics; el paisatge avui: land art, la poesia visual.

Actualment molts artistes enlloc de pintar paisatges fan intervencions a la natura amb elements naturals o artificials i després ho registren amb fotografies.

EL LAND ART
El Land art, o (art de la terra) és un moviment artístic que sorgí als Estats Units d'Amèrica a finals dels anys 60 i principis dels 70. Sol ser creat en la naturalesa, utilitzant materials naturals.
El principi fonamental de Land Art és alterar, amb un sentit artístic, el paisatge, per produir el màxim d’efectes i sensacions a l’observador. Es pretén reflectir la relació entre l’home i la terra, el medi ambient i el món. L'art deixa de representar el paisatge per ser en el paisatge.

  James Turrell

Richard Long

El gènere del paisatge

El paisatge és un gènere de la pintura. Els paisatges que s’han pintat a cada època representen la sensibilitat, els gustos i la mirada de les persones que vivien aleshores. He estat cercant artistes paisatgistes (Monet, Meifrèn, Matisse, Gauguin, Nolde,  Sorolla, Gontxarova) i m’ha agradat especialment Monet.

Oscar-Claude Monet (París,14 de novembre de 1840- Gierny, 5 de desembre de 1926), va ser sens dubte el pintor més important i obstinat representant de l'impressionisme francès.
Monet va rebre les seves primeres lliçons artístiques a l'escola, de la mà de François-Charles Ochard, alumne del pintor neoclàssic Jacques-Louis David. En aquests moments estaria més interessat pels dibuixos graciosos i caricatures que per adquirir una formació artística. Als 15 anys ja tenia relativa fama com a caricaturista, realitzant un bon nombre de caricatures de ciutadans de Le Havre per les que cobrava entre 10

i 20 francs, aconseguint una petita fortuna de 2.000 francs. Quan Monet té 17 anys mor la seva mare, l'única persona amb cert talent artístic de la família. La pèrdua va supoar un dur cop per al jove qui establirà una estreta relació amb la seva tia, Marie-Jeanne Lecadre, interessada per la pintura, pintora aficionada i companya després d'enviduar del pintor parisenc Armand Gautier. Aquest mateix any, Claude decideix abandonar l'institut per a dedicar-se a la pintura. Ha conegut a Boudin, amb qui s'inicia al paisatge i la pintura a l'aire lliure. El pare no admet la decisió del seu fill, però gràcies a la persuasió de la tia Marie-Jeanne, ho accepta no massa convençut.

La Reutilització i els "Ojitos de dios"

La reutilització és l'acció de tornar a utilitzar els béns o productes. La utilitat pot venir per a l'usuari mitjançant una acció de millora o restauració, o sense modificar el producte si és útil per a un nou usuari. En una visió ecologista del món, la reutilització és el segon pas en l'acció de disminució de residus, el primer és la reducció el tercer i últim pas és reciclar. En contribuir a la reducció de producció de nous béns que demandin recursos naturals i energi, la reutilització contribuïx a millorar el media ambient. Reutilitzar és donar nou ús a un bé o producte.

-Així doncs hi ha moltes coses que a primera vista ens poden semblr inútils que podem reutilitzar.














Ojitos de dios

Els "Ojos de Dios" (oSi´Kuli en llengua indígena) son elements ceremonials sagrats provenents dels pobles prehispànics del sudoest de nort América i la península de Méxic, com són les culturesWixarika, Huinchol o els indis Navajo, entre altes.

En els seu orígens, el Si´Kuli està dedicat aTate’ Naaliwa’mi si’kuli, la Mare Aigua de l'Este, que té especial preocupació por als nens i que és la creadora de les carbasses i de totes les flors, he aquí el perquè de la semblança amb les creacions de la mare naturalesa.

Eren presents que es donàven a les famílies quan neixía un nen, i s'agregava una volta de fil i disenys en cada any que cumplía, per a la protecció i la salut. També es feien servir com ofrendes per demanar protecció en altres àrees de la vida cotidiana.

Ja desde un tiemps els "Ojos de Dios"  s'han escampat per la resta d'Amèrica, però ja deixant de costat el sentit ceremonial y apropant-no més a l'art, amb les seves formes i colors són veritables mandales sortides de la naturalesa.